#

Quan estic trist toco les meves cançons. Avui ho he fet. M’imagino cantant dins l’obscuritat del punt més profund d’un amfiteatre. Allà respiro la meva soledat i la melangia creix fins que necessita sortir de les meves limitades parets corporal. Amb els primers acords la fosca s’esclareix i la llum il·lumina aquelles paraules que llanço al vent. Aleshores, expresso allò que duc dins, amb l’ànim que hi hagi algun espectador que pugui descodificar el missatge.

Em pregunto per què ho faig?

Ahir també vaig tocar les meves cançons. Però ahir no estava trist. Ahir tocava amb un b/vell grup de trobadors que encara gaudeix compartint els missatges melòdics de Pete Seeger, Bob Dylan, Xesco Boix, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, els Esquirols... Va ser un petit concert, dins d’una Parròquia de Bellvitge. Un total de dos-cents veïns aplaudien encantats, agraint les nostres carícies musicals.

Van ser uns moments màgics, per compartir de tot cor. Vaig decidir compartir una de les meves lletres amb aquell grup de gent. Mentre cantava i em sentia ressonar per tots els racons de l’església, anava mirant els ulls dels espectadors. Així, sense poder oposar resistència, abaixava les barreres per mostrar-me tal com sóc. Després, em sentia despullat, punible. Ho havia mostrat tot en aquell cant i en aquella lletra. No calia dir res més.

Quan estic trist toco les meves cançons. Ara ja sé per què ho faig. Per mostrar-me tal com sóc. Per despullar-me de la “indumentària” que em sobra i no haver de dir res més.