1. Gaudir
2. Gaudir
3. Gaudir
Semblava fàcil. A partir d’aquí començàvem a “vestir-nos” amb robes de tot tipus i de mil colors. Els exercicis s’anaven succeint i em desorientava. Començava a entreveure que realment mai hi havia vist massa clar: ni en el clown, ni el la vida. I és que “el clown parla des de la sinceritat”, comentava en Simon Edwards amb un somriure juganer. Ara veig que rere aquell somriure s’hi amagava un gran aprenentatge.
Sortia a escena i no deixava de sorprendre’m: si intentava fer riure, no reien. Si m’ocupava de ser jo mateix, reaccionant a les diferents situacions que se succeïen sincerament, reien. A poc a poc, descobria que en comptes de vestir-me, m’havia desvestit. Que en comptes d’emmascarar-me, m’havia desemmascarat. I que el que resultava graciós era admirar la fragilitat d’una persona davant d’una situació que no pot controlar. L’espontaneïtat i la ingenuïtat jugaven papers importants, però aquests eren aspectes que no podia forçar. L’espontaneïtat se’m dóna quan no pretenc agafar-la. Calia deixar-se anar, sense planificar res, deixar que els esdeveniments passessin abaixant barreres i no oposant resistències. Llançar-se a la piscina. Aleshores només calia, francament, jugar... i això, quan s’és adult, ja no és tan fàcil.
El Clown és l’etern infant que mai deixa de sorprendre’s. És la fascinació per descobrir-ho tot de nou. La innocència d’aquell qui no ha de demostrar res. La veritat és que en un moment de pors i dubtes en la recerca de l’autenticitat que s’amaga rere les meves mil màscares, m’anirà bé posar-me la màscara més petita, el nas de pallasso. Perquè “el que fa el pallasso és intentar expressar les seves sensacions sense cap mena de por” (Jaume Mateu, Tortell Poltrona).
Semblava fàcil. Però ara veig que quan s’insisteix tant en un concepte aparentment senzill com és “gaudir”, significa que potser no és tan simple: l’autoexigència, els pensaments d’atac, les cavil·lacions i les inseguretats m’ho impedeixen. Veig que abans de gaudir m’hauré de desprendre de moltes coses!
Començaré, doncs, per llançar el “Haig de fer-ho bé” i el “No podré fer-ho” a la paperera de reciclatge. M'obriré a equivocar-me, assaborint el fracàs com si fos un gran èxit i així, a partir d’ara, intentaré fer menys l’imbècil i més el pallasso. Potser aquell somriure d’en Simon, més que un aprenentatge, amagava justament tot el contrari.
Quant que em queda per desaprendre!
Per a seguir gaudint us proposo que doneu un cop d'ull a:
Entrevista a Marian Masoliver i Simon Edwards:
http://laterrassael9tv.blogspot.com/2008/10/lespai-de-lactor-vic-arriba-als-10-anys.html
Pàgina web de l'Espai de l'Actor:
3 comentaris:
Suposo que deixar-se anar és una de les coses més difícils. I quan més grans -o vells- ens fem, més ens costa. Hauriem de despendren's de masses coses per poder gaudir realment de qualsevol situació i això no sé si ho sap fer algú que no sigui un nen. Potser si anessim cap enrere - decrèixer enlloc de crèixer- ens anirien més bé les coses.
I tant Marta!!!
Jo, a mida que passen els anys, sento que em fa falta jugar, cantar, ballar, expressar les meves emocions retingudes!!! I com costa connectar-se amb les emocions... cada vegada més pensant que madurem, les amaguem. Ah!!! No vull ser una pedra, ni un glaçó de gel!!
EMOCIONEM-NOS PER EMOCIONAR!!
Sí, Bernat, sí, llança tots els pals que t'entrabanquen i no et deixen anar endavant, aquests pensaments que enlloc d'ajudar-nos a valorar les coses, contràriament al que sembla, ens endinsen en un obscur "no serveixo"...
Com parlàvem l'altre dia, les millors troballes les fas quan estas relaxat i GAUDINT amb el que estas fent, diguin el que diguin els altres...
Sempre ENDAVANT.
Un petó,
Montse
Publica un comentari a l'entrada