Gavina Voladora

De la lectura de Joan Salvador Gavina i del coratge que m’han sabut transmetre, a través del món virtual, Marta Esmarats, Marta i Elena Parreño, Míriam Guillamon, Montse Rodríguez i Rafa Vidal. El mitjà no és important, ja que l'experiència quedarà per sempre més dins nostre.

Aprenent de mi mateix:

Súper-Jo: T’escolto.

Jo: Què?! Tu qui ets?!

Súper-Jo: Sóc tu.

Jo: Jo?!

Súper-Jo: Sí, sóc aquell qui desitges ser. M’has construït a base de desitjos i pensaments. I ho has fet molt bé!! Sóc tela marinera... no hi has escatimat res!!!

Jo: Com ets físicament?

Súper-Jo: Físicament no existeixo... però etèricament sóc súper pedagògic!!

Jo: Jajajajajaja... Lo de Mestre ens ho van deixar d’herència, eh?! Ets educador?

Súper-Jo: Tots som educadors. Jo, ara com ara, només sóc una part més conscient de tu mateix, fins que redueixis la distància que ens separa.

Jo: I com puc recórrer aquesta distància?

Súper-Jo: Sense crear resistències. No deixis de caminar excursionista!!! Ah, i quan surtis a la muntanya ves-hi preparat. La muntanya, com la vida, és plena de sorpreses. No oblidis posar a la motxilla el teu S.N.E.!!!

Jo: S.N.E.?

Súper-Jo: Sistema de Navegació Emocional!!!

Jo: Ah, el radar emocional? Triaré i destriaré els senders gràcies a la informació que em donen les emocions, oi?!

Súper-Jo: Sí, aquestes et guiaran des del lloc on ets al lloc on t’agradaria arribar. Escolta aquest pessigolleig que notes al melic!

Jo: Em crida l’atenció que fins avui no hagis parlat!

Súper-Jo: I per què parlar quan no tens res important a dir?

Jo: Avui tens alguna cosa important per comentar-me?

Súper-Jo: No.

Jo: Aleshores?

Súper-Jo: Avui em necessites, per això t’he fet saber que sóc al teu costat.

Jo: I quant de temps portes al meu costat?

Súper-Jo: Mai estàs sol... si és el que vols saber.

Jo: Qui hi ha?

Súper-Jo: Un amic, una cançó, una imatge, un pensament, una pel·lícula, un paisatge, un animal, unes paraules, una flor, un petó, un missatge, un llibre, una carícia, un pessigolleig... i un llarg etcètera per descobrir. Sempre hi ha una companyia que t’ajuda a entendre’t i a comprendre què et passa.

Jo: Una companyia? On està?

Súper-Jo: On no està?

Jo: Bé, doncs... a qui parla?

Súper-Jo: Bé, doncs... qui l’escolta?

Jo: Buuuufffff. Em recordes a mi mateix fa un temps. Tens respostes per tot, no?! Així segur que ja deus saber que em sento perdut!!

Súper-Jo: Mentre et sentis, no et podràs perdre.

Jo: Molt bé, et seré sincer: tinc dubtes. Començo a no tenir respostes a les preguntes del meu Ex-Jo i dubto d’estar seguint el camí adequat.

Súper-Jo: Tots els camins condueixen al mateix lloc.

Jo: A Roma!!!! (aquesta la sabia).

Súper-Jo: Si Roma ets Tu Mateix, l’has encertada!!

Jo: Així doncs, què vols dir?

Súper-Jo: Que no pateixis.

Jo: És que ja fa temps que no paro de fer coses: estic actiu, m’escolto, busco, trobo, m’escolto, actuo, torno a trobar... faig el que em diu el pessigolleig, encara que de vegades em costi.

Súper-Jo: Tot està bé, doncs.

Jo: Arg... però no em sento bé... no em sento útil!

Súper-Jo: Centra’t al 100% en fer el que toca aquí i ara. No pensis si ets útil o no: ets i estàs, per tant ser útil no depèn ni de tu mateix, senzillament no ho pots evitar.

Jo: Ja... però el que succeeix és que no sé a què dedicar-me.

Súper-Jo: És igual quina sigui la teva professió mentre et connecti amb la necessitat de ser una bona persona. És igual allò que realitzis durant la teva vida mentre t’eduqui i eduqui, mentre ajudi a construir la teva humanitat i la dels altres.

Jo: Sí, realment ets etèricament pedagògic!! Però no entenc per què és igual?

Súper-Jo: L’acció en si desapareixerà, s’oblidarà, però l’experiència restarà per sempre, en tu i en els altres.

Jo: Posa’m un exemple.

Súper-Jo: Com vas aprendre el valor de la cooperació?

Jo: Jugant a Rugbi el vaig interioritzar.

Súper-Jo: Encara hi jugues?

Jo: Ara ja no, però segueixo sent cooperatiu, si és el que vols saber.

Súper-Jo: Veig que m’entens. Haguessis pogut aprendre el valor de la cooperació de moltes maneres diferents, però el mitjà no és important, desapareix, el que queda per sempre és l’aprenentatge.

Jo: Sí, t’entenc. Però sento la necessitat de sentir-me bé, a gust amb la meva professió.

Súper-Jo: Doncs realitza la teva feina amb gust!!

Jo: Amb gust?

Súper-Jo: La guspira que humanitza allò que realitzes és la que li dóna un bon gust.

Jo: Així doncs... vull ser actor!! Vull fer espectacles amb gust!!

Súper-Jo: Molt bé! Recorda que no tots els bons espectacles són espectacles amb gust.

Jo: I com ho hauré de fer per encendre la guspira?

Súper-Jo: Sigues un bon Xef!!

Jo: Què hi té a veure la cuina amb el Teatre?

Súper-Jo: Moooooolt. Hauràs de tirar la punta de sal adequada per fer que l’art sigui “alguna cosa més”... Aquelles espècies idònies que fan que l’obra que comuniques eduqui aquells qui la miren i aquells qui la fan.

Jo: Quanta informació, això sembla una classe magistral de magisteri. M’estic perdent de nou.

Súper-Jo: Tens raó. Estem massa mentals. Actua.

Jo: Ui, és aquí on m’encallo sempre. Tinc tants fronts oberts!!

Súper-Jo: Focalitza, apunta i dispara!!!

Jo: També he de fer de caçador, ara?

Súper-Jo: Caça els teus somnis, no t’amoïnis pel que faràs o deixaràs de fer un cop els hagis aconseguit.

Jo: Ja ho he fet... lo de disparar vull dir. Per primera vegada m'he decidit i: he fallat el tir!

Súper-Jo: Ei, però has disparat!! És normal fallar.

Jo: Per què?

Súper-Jo: Perquè les escopetes de fira sempre fallen!! Compra més balins i practica.

Jo: I qui t’ha dit que he disparat amb una escopeta de fira?

Súper-Jo: Va, això que portes a l’esquena no és una llufa dels Sants Innocents tio!! És una “L” que indica el que ets: un novell!! No, si encara voldràs obtenir els premis de màxima puntuació principiant!!!

Jo: Doncs són precisament els que volia adquirir. Els tenia allà a tocar dels dits... i res!!

Súper-Jo: Conforma’t amb l’osset de peluix que t’ha regalat el firaire per participar. No és l’objecte el que importa, sinó allò que simbolitza.

Jo: Què simbolitza aquest osset de color rosa?

Súper-Jo: Que l’esforç té recompensa... i tu t’estàs esforçant.

Jo: Ara ja no ho sé. Em sento perdut, cansat. Sento com si estigués endarrerint.

Súper-Jo: Potser és que, en aquest punt, per anar endavant has de caminar endarrere?

Jo: Però és que això, a aquestes alçades em desespera. Fins i tot he tornat a resar, i a posar-me les polseres de la sort.

Súper-Jo: Bé. Penso que de vegades un símbol extern ens provoca un canvi intern que fa que realment modifiquem el nostre comportament. Si et serveix…

Jo: ...no sempre.

Súper-Jo: Si les polseres et funcionen, endavant. Però si algun dia no realitzen els encanteris, recorda que de varetes n'hi ha moltes però només funcionen amb les paraules que pronuncia el mag.

Jo: I quines són les paraules màgiques?

Súper-Jo: Els teus pensaments.

Jo: O sigui que, tot plegat tampoc és tan espiritual com jo em pensava.

Súper-Jo: Bé, depenent de què entenguis per espiritualitat.

Jo: No ho sé... emmm... bé... jo... aaaaa... jo... medito davant d’una estatueta de buda!!

Súper-Jo: Per què?

Jo: Perquè és sagrada, no?!

Súper-Jo: I per què són sagrades aquestes figuretes d’un paio assentat?

Jo: Perquè encarnen una divinitat, no?!

Súper-Jo: Els budistes no pensen que són sagrades perquè encarnin una divinitat, sinó que són sagrades perquè mostren un missatge que és sa posar en pràctica cada dia. Si t’hi fixes, hi ha moltes estatuetes diferents i cadascuna mostra una qualitat que cal cultivar per a viure en harmonia.

Jo: Jo tinc el buda de l’alegria. És un paio simpàtic: baixet, rialler, calb i gras.

Súper-Jo: Jajajaja... suposo que només mirant-lo ja practiques el missatge que et vol comunicar!

Jo: Missatge?!

Súper-Jo: La rialla!! Jajajajaja... Encara que l’alegria no significa senzillament riure.

Jo: A no?

Súper-Jo: L’alegria ens diu que cal mirar les situacions amb optimisme cada dia, encara que sigui un dia dur. Precisament en aquests aprens moltíssimes coses, si saps passar-les a positiu.

Jo: Doncs també farem de fotògrafs, tu!! Passarem els negatius a positius!! Veig que a aquest pas en comptes d’una professió hauré de ser molt polifacètic.

Súper-Jo: Jajajajajaja... Si vols, ja posats, també pots fer de Clown, ets molt bo!!! Jajajajaja...

Jo: No ho descarto. Bé, i... del tema resar què me’n dius?

Súper-Jo: Per què ho fas?

Jo: Perquè necessito creure en “alguna cosa més”.

Súper-Jo: La teva intenció de viure íntegrament, desenvolupant i treballant les teves capacitats físiques, psíquiques, emocionals i socials per cercar una harmonia interior i exterior, complau més la creença en “alguna cosa més” que moltes pregàries. Ah, i si vols li pots dir Déu.

Jo: A qui?

Súper-Jo: A “alguna cosa més”.

Jo: És que em fa vergonya... jo no sóc religiós.

Súper-Jo: Déu no és un avi saberut que et jutja des d’allà dalt. Aquest no és un pensament útil, almenys per a mi que em disposo a viure el cel a la terra.

Jo: I, la gran pregunta: què o qui és Déu? Perquè si em respons que és Maradona i ara m’haig de fer futbolista, jo plego veles i em dedico a ser mariner!!

Súper-Jo: Jajajajajaja... Clown, clown, millor clown!! Jajajajaja... Va, respon-me: quan mires al cel, desorientat, buscant “alguna cosa més”, què notes?

Jo: Una presència dins meu.

Súper-Jo: Què ets tu sinó “alguna cosa més” amb tot el que existeix? Digues-li Allah, Jahbe, Elohim, Ngai, Cao Dai, Niskam... energia, res, tot, llum, amor... Déu només n’hi ha un, l’home li dóna molts noms, tants com persones existeixen.

Jo: Per què?

Súper-Jo: Perquè som el que pensem que som, i tothom pensa a la seva manera.

Jo: I com haig de pensar?

Súper-Jo: Intenta que els teus pensaments et siguin útils per aconseguir ser allò que desitges ser. Si vols ser una bona persona pensa des de la bondat i intenta transformar les males creences en positives.

Jo: Tot això sona a “autoajuda”.

Súper-Jo: I què et penses que fas quan aprens?

Jo: (?)

Súper-Jo: Quan aprens t’ajudes a tu mateix a reestructurar les teves pròpies experiències. Qui no s’ajuda no evoluciona.

Jo: I... suposo que ajudar-se a un mateix és autoajuda.

Súper-Jo: Suposo.

Jo: Aleshores, per què hi ha gent que rebutja l’autoajuda?

Súper-Jo: Potser per algun llibre dolent d’algú que volia ajudar als altres i encara no podia fer-ho. O potser perquè n’hi ha que diuen que és de febles, de covards que no accepten “la vida”!!

Jo: És clar, mola més ser fort i no necessitar ajuda.

Súper-Jo: No es tracta de ser fort o feble, es tracta de ser sensible. Tothom té problemes, ningú no se’n salva. Els qui saben exterioritzar allò que sent la seva ànima són els més valents. Precisament aquell qui mostra la seva sensibilitat, les seves pors, es fa més fort i menys feble perquè així s’ajuda.

Jo: La fortalesa d’un home i la d’una dona ve determinada per la capacitat de mostrar la seva sensibilitat?

Súper-Jo: Exacte.

Jo: Així doncs... les dones són molt fortes!!!!

Súper-Jo: Jajajajaja... Bé, no sé per què ric. Sí, suposo que sí.

Jo: Recordo aquella història Xinesa que parlava sobre l’home més fort del món. Quan li van demanar que demostrés el seu potencial, senzillament va agafar una papallona, símbol de l’amor en la seva cultura, i la va deixar anar. La papallona volava, mentrestant ell ensenyava els seus dits, on no hi havia ni rastre del polsim de les ales d’aquesta.

Súper-Jo: Demostrant la seva sensibilitat ensenyava la seva fortalesa.

Jo: Així, si mostrar sensibilitat és símptoma de fortalesa... Tots plegats som força fràgils!!!

Súper-Jo: Potser hauríem de tonificar-nos amb una mica d’autoajuda, no creus? Però bé, ens costa acceptar que el proper pas és desaprendre i preferim seguir musculant amb les màquines del gimnàs. De vegades, però, creixem una miqueta i, ràpidament, ens comparem amb els altres i ens pensem que tothom ha d’estar en el mateix procés.

Jo: Quin procés?

Súper-Jo: El teu procés vital. Depenent de les teves experiències passades, i de com les hagis viscut, potser per seguir evolucionant com a persona necessitaràs un llibre, una teràpia, una experiència concreta, una relació... Digues-li creixement personal, si vols.

Jo: Ah!! Així sona molt millor.

Súper-Jo: Doncs digues-li creixement personal si t’(auto)ajuda més. Però no assenyalis amb el dit aquells qui passen per situacions que tu ja has passat, millor dóna’ls la mà. Va, prou tonteries. Diga’m on estàs tu? Com és de gran?

Jo: El què???? Et refereixes a...

Súper-Jo: Ei!!! No em refereixo a això!!! Apuja’t la cremallera, vols?!

Jo: Perdona... a què et refereixes?

Súper-Jo: Al teu moment. Com és de gran l’obstacle que t’ha aturat?

Jo: Ah! Més que un esglaó, és com un drac negre! I creix cada dia que passa.

Súper-Jo: Doncs no l’alimentis.

Jo: Però és que menja sol.

Súper-Jo: Deixa de produir por. La teva obscuritat, el teu drac, s’alimenta del teu temor.

Jo: Com l’elimino.

Súper-Jo: No l’eliminis, convenç-lo. I si no pots, fes allò que et faci por fer.

Jo: Molt bé ho faré. Algun suggeriment?

Súper-Jo: Afronta l’entrebanc que t’ha aturat pensant que no deixa de ser un esglaó que et farà seguir pujant amunt, amb menys equipatge emocional.

Jo: Cap al cel?

Súper-Jo: Nooooooo. El cel no és un lloc concret, és l’expressió d’una vivència bondadosa a la terra, ja t’ho he comentat.

Jo: I com sé que el camí triat m’ajudarà a ser bondadós.

Súper-Jo: Confia.

Jo: En què?

Súper-Jo: En la vida!! Confiança i bondat van agafades de la mà. Per poder avançar, de vegades, cal que perdis el control, que t’aventuris a provar de realitzar allò impossible, confiant en tu, en l’altre... en la vida. Només així aconseguiràs reduir el camí que et separa d’allò que vols arribar a ser. El camí que et separa de mi, el teu Súper-Jo. Només arriscant-te podràs prendre consciència de les teves destreses i de les teves limitacions. Podràs observar què has de treballar per seguir millorant.

Jo: Que difícil!!!!!

Súper-Jo: Les coses en si no són difícils. Les fem difícils quan no ens atrevim a fer-les. Atreveix-te.

Jo: Com?

Súper-Jo: No et preocupis, ocupat, actua, practica: segueix sent un cascavell!!

Jo: Un cascavell?

Súper-Jo: Sí, no deixis de sonar. Ets molt actiu i sempre vols créixer. Sempre estàs buscant i trobant nous aprenentatges. No t’adorms perquè per tu dormir no és descansar, és estancar-te. Segueix així.. despert, atent. Així també despertaràs els altres amb el teu so, amb el teu exemple.

Jo: Ei, això de fer de despertador pot ser perillós. N’hi ha que es desvetllen de molt mal humor.

Súper-Jo: No has de despertar a ningú en concret. Senzillament sones i així fas saber que estàs buscant el teu camí. T’ajudaran si poden fer-ho o potser els ajudaràs tu a ells.

Jo: I com me les faré per repicar com un cascavell dia sí dia també?

Súper-Jo: No intentis ser un cascavell perquè ja ho ets. Només has de seguir sent tu mateix.

Jo: M’estic enredant encara més.

Súper-Jo: Si li preguntes a un cent peus com camina es quedarà paralitzat!! No pensis, segueix caminant.

Jo: Caminar, caminar i més caminar... m’estic cansant de tant cantar la “bella xiruca”!

Súper-Jo: Doncs deixa de caminar i segueix el trajecte volant com una gavina voladora. No et conformis amb l’aliment de les deixalles, ves a buscar l’aliment a l’oceà. Segueix batent les ales cap amunt, fins trencar els límits d’allò finit.

Jo: Allò finit?

Súper-Jo: El teu cos sencer no és res més que el teu propi pensament, en una forma que pots veure. No limitis els teus pensaments, trenca les cadenes d’aquests i trencaràs els límits d’allò finit. Aleshores veuràs que no has d’arribar enlloc.

Jo: I si és així de què serveix caminar? De què serveix volar si no he d’arribar enlloc?

Súper-Jo: Comprèn què és caminar. Comprèn què és volar. Comprèn què és viure.

Jo: Com?

Súper-Jo: Amb la pràctica. Caminant, volant sense patir pel teu destí. El destí és volar. Vola i gaudeix, aquest és el secret.

Jo: I res més?

Súper-Jo: Una cosa més: comparteix el vol. Fes que els altres se sentin bé al teu costat. Fes que se sentin persones.

Jo: Però que no era una gavina, ara?

Súper-Jo: Doncs gavines! Però gavines voladores i no animals rapinyaires.

Jo: Aprendre a pensar en els altres!! Fa temps que li vaig dir el mateix al meu Ex-Jo. Molt bé, d’acord, hem de volar molt amunt, oi?!

Súper-Jo: Voleu!!! No et capfiquis en haver de volar cap al cel. Com t’he dit el cel no és un lloc concret, és una expressió de la teva perfecció quan voles. Ets perfecte i il·limitat. Allà on vols arribar ja hi ets. Allò que vols ser, ja ho ets. Comporta’t com a tal.

Jo: I què sóc jo?

Súper-Jo: Ets allò que penses que ets, per tant esforçat a que els teus pensaments siguin útils. Res més.

Jo: Segueixo tenint moltes preguntes!!!

Súper-Jo: I d’on vénen aquestes preguntes?

Jo: De mi!!

Súper-Jo: Doncs mira en la mateixa direcció per cercar les respostes, ja que ara me n’aniré.

Jo: Ei... ens tornarem a veure? Crec que t’enyoraré.

Súper-Jo: El mateix li va dir en Pere a en Joan Gavina.

Jo: Què? Gavines amb nom? No deixaràs mai de sorprendre’m!! I, posats a sorprendre’ns, digues: quina va ser la resposta?

Súper-Jo: “Si la nostra amistat depèn de coses com l’espai i el temps, llavors quan per fi superem l’espai i el temps, haurem destruït la nostra pròpia germandat! Però si superes l’espai, et quedarà només un Aquí. Si superes el temps, et quedarà només un Ara. I, a mig camí de l’Aquí i l’Ara, no creus que podrem tornar a veure’ns un parell de vegades?”

Bernat Mestre