Escolta-ho en el vent

Aprenent de mi mateix:

Ex-Jo: Tu m’entens?

Jo: Sí.

Ex-Jo: Però si encara no he dit res!

Jo: De vegades no cal dir res perquè algú t’entengui.

Ex-Jo: Hi ha gent que no m’entén.

Jo: Potser no et comuniques bé.

Ex-Jo: A la merda!

Jo: Una mala manera de donar-me la raó.

Ex-Jo: Perdona.

Jo: No, perdona’t tu. Ho has fet lo millor que sabies.

Ex-Jo: Ho intentaré de nou.

Jo: Tantes vegades com et faci falta. Vols un suggeriment?

Ex-Jo: Quin?

Jo: Intenta aprendre allò que et sigui difícil de cada situació.

Ex-Jo: I si no puc.

Jo: Aleshores no pateixis... tard o d’hora es repetirà.

Ex-Jo: Doncs repetim. Tu m’entens?

Jo: Sí, perquè t’escolto.

Ex-Jo: Clar... tu i jo som el mateix. És impossible que no m’escoltis. No tens més remei, oi?

Jo: De fet, tots som el mateix, oi?

Ex-Jo: Espera! No comencis amb... l’espiritualitat, vols?!

Jo: D’acord, però no m’ho posis tan fàcil. Ves al gra, vols?!

Ex-Jo: El que et volia dir és que no tothom m’escolta. Hi ha gent que em vol fer mal.

Jo: Escolta’ls.

Ex-Jo: Què?

Jo: Escolta el seu atac i entendràs què et volen dir.

Ex-Jo: No diuen res, INSULTEN.

Jo: Una persona que insulta només demostra una cosa: que és una persona que necessita insultar. Obvi. En cap moment et converteix a tu en el seu insult, sinó més aviat a ell!

Ex-Jo: Com ho saps?

Jo: Tota acció ensenya les creences que la motiven. Això tu també ho saps. No em diguis que no ho has viscut en tu mateix?

Ex-Jo: Sí. Llàstima que fossis tu el beneficiari d’aquests aprenentatges. Recorda que la teva “clarividència” és fruit de la meva experiència. I això, pel que veig, et comença a transformar en un pedant! No cal que m’avergonyeixis davant dels lectors!

Jo: Perdona. De vegades el raciocini em fa oblidar la meva part emocional.

Ex-Jo: Perdona’t tu. Ho has fet lo millor que sabies.

Jo: Molt agut.

Ex-Jo: Bé, per on anàvem... Tota acció ensenya les creences que la motiven. Una persona que insulta és una persona que necessita insultar. Obvi. Però, què és el que fa que es posin tan agressius?

Jo: La por que tenen.

Ex-Jo: Por?

Jo: Si escoltes bé a una persona que insulta, sentiràs: Tinc por.

Ex-Jo: De què?

Jo: De sentir-se inferiors.

Ex-Jo: Doncs, encara no entenc per què insulten!

Jo: Per aparentar una força que realment no senten.

Ex-Jo: Què? Però si n’hi ha que fan musculació!

Jo: Sí, i a part d’una màscara, es posen una armadura molt incòmode!

Ex-Jo: Incòmode? Semblen tan satisfets...

Jo: ...també sembla que les ganes d’aparentar se’ls menja la voluntat de ser.

Ex-Jo: Ser qui?

Jo: Ser ells mateixos... o potser creies que la seva naturalesa corporal era com la d’en Musculman?

Ex-Jo: Jajajajaja... m’encantava en Musculator! Menjava molta carn perquè li agradava molt. Perquè li agradava molt!!! Obvi, encara que un raonament una mica limitat per la seva banda... Ei, creus que tots els que fan musculació són una mica limitats?

Jo: Ep! A mi no em posis en aquest compromís. No penso fer cap declaració al respecte. Jo només he dit que és impossible tenir un cos de dibuixos animats i ser un ésser humà a la vegada. Els meus braços són braços, no dinamita. El tema intel·lectual no el vull tocar. Cadascú es troba en el seu procés. A més, no em vull sentir pedant una altra vegada, eh?!

Ex-Jo: Molt bé, tens raó, suposo que la impotència física fa que vulgui combatre amb l’intel·lecte el “Sr. Creatina”. Deixem-ho estar, cadascú està en el seu procés. Bé, he entès que hi ha gent que vol aparentar ser alguna cosa que no és (fins i tot personatges de ficció) en comptes de ser ells mateixos, però encara no entenc per què això ha de fer que siguin agressius.

Jo: Et posaré un exemple: Has vist mai un gos gran que es creua amb un de petit pel carrer?

Ex-Jo: Sí.

Jo: Quin és el que borda i aparenta que atacarà?

Ex-Jo: El petit.

Jo: Per què?

Ex-Jo: Perquè té por.

Jo: Veig que ja ho entens.

Ex-Jo: M’estàs comparant un goril·la de gimnàs amb un gos pataner?

Jo: Ei, jo no he dit això!! Carai, t’ho prens tot al peu de la lletra, no et quedis amb les paraules... són metàfores. Potser molt reals, però metàfores. A veure, un gos petit borda a un de gran perquè té por, no?

Ex-Jo: No, senzillament el gos gran sap que és fort i això fa que el petit tingui por.

Jo: No... perquè si aquest gos gran es creua amb un altre de més gran què passarà?

Ex-Jo: Passarà de sentir-se fort a sentir-se dèbil i... bordarà!

Jo: Per tant, veiem que no depèn que un dels gossos es consideri fort el que fa que l’altre bordi, sinó que un dels dos es considera dèbil i per això no pot fer més que aparentar atacar. Sempre és el dèbil el que ataca.

Ex-Jo: I per què ataca?

Jo: Els gossos ho fan per defensar-se. És l’instint de supervivència.

Ex-Jo: I, deixant les metàfores de banda, els homes?

Jo: Els homes ataquen perquè creuen que els falta alguna cosa... i sospiten que els hi has agafat tu!! Si no, què és el que fa que estiguis tan content??

Ex-Jo: Ei... jo no els he agafat res!!! Estic content perquè m’agrada viure amb optimisme. És una elecció, no una sostracció!!!

Jo: Jajajajaja... No cal que et defensis. Era una broma!

Ex-Jo: Doncs a mi no m’ha fet gràcia.

Jo: No, tens raó, és més aviat trist admirar la sensació d’escassetat que empeny la gent a lluitar per alguna cosa que no saben que ja tenen.

Ex-Jo: Com els puc tornar allò que no els he pres? Bé, allò que pensen que els han pres però que ja tenen.

Jo: Comparteix la teva sensació d’abundància lliurement amb ells i ensenya’ls, així, a conèixer la seva.

Ex-Jo: I si no sé com fer-ho?


Jo: Senzillament no els segueixis el joc! I no els jutgis, tu també ho has fet alguna vegada. No comparteixis les seves il·lusions d’escassesa, ja que aleshores et percebràs a tu mateix com a algú necessitat.

Ex-Jo: Necessitat de què?

Jo: Del que imagines que algú t’ha pres...

Ex-Jo: ...o del que imagino que em falta.

Jo: Exacte! És el que anava a dir.

Ex-Jo: Ja et comprenc: imaginem malament!

Jo: Ei, ara ets tu qui m’entén!

Ex-Jo: Ara sí.

Jo: M’entens perquè has après a escoltar i a escoltar-te.

Ex-Jo: Abans també t’escoltava.

Jo: No, abans em senties, però estaves més atent a les teves possibles preguntes que a les meves respostes.

Ex-Jo: Crec que em feia por creure’t perquè això desestabilitzava la meva veritat. M’era més fàcil no entendre’t i seguir en la ficció.

Jo: Doncs Àlex Rovira ens parla precisament d’això en un dels seus contes de ficció: Escoltar és difícil, ja que cal estar obert a l’altre, sense prejudicis ni memòria, en plena disposició de comprendre. Només els més valents saben escoltar de veritat i actuar en conseqüència.

Ex-Jo: Quin coratge!

Jo: Exacte, aquest és el poder que cultiva aquell qui escolta.

Ex-Jo: I mai té por?

Jo: Té consciència d’aquesta i per això en comptes d’intentar amagar-la o vèncer-la, prefereix convèncer-la. Així utilitza la seva energia al seu favor.

Ex-Jo: Per en comptes d’insultar, comunicar?

Jo: Bé, sí, per escoltar i fer fàcil l’escolta de l’altre comunicant correctament.

Ex-Jo: T’entenc.

Jo: Doncs escolta aquells que t’insulten i comprendràs...

Ex-Jo: ... que no cal enfadar-s’hi.

Jo: Correcte, perquè no parlen perquè tinguin una afirmació per fer, sinó que tenen un sentiment per expressar. No intentis entendre les seves paraules, ni les seves frases... escolta més enllà.

Ex-Jo: Més enllà, a on?

Jo: A dins, a fora... no ho sé, escolta-ho en el vent.

Ex-Jo: Ara si que... (?)

Jo: Recordo aquell músic que deia que agafava les cançons del vent.

Ex-Jo: No m’ho crec!

Jo: Aquí és on tu falles.

Ex-Jo: Bé... de fet, Tom Kenyon diu que grava aquells sons que canalitza del més enllà. També agafa les composicions del vent?

Jo: Potser sí, potser no. És igual.

Ex-Jo: Però...

Jo: No cal entendre-ho, s’ha de sentir.

Ex-Jo: Com?

Jo: Suposo que el primer pas és creure-s’ho, no?

Ex-Jo: I si m’ho crec que passarà?

Jo: Potser no sentiràs cançons, però sentiràs que aquells qui t’insulten en realitat t’estan demanant auxili. Potser no sentiràs “AUXILI”, però el teu cor et farà sentir l’emoció que et volen comunicar.

Ex-Jo: I per què no es comuniquen amablement?

Jo: Perquè no han après a escoltar-se, i molt menys a escoltar. No han tingut un Ex-Jo que hagi tingut tantes experiències.

Ex-Jo: Jajajaja... Doncs espero que tard o d’hora ho escoltin en el vent.

Jo: Necessitaran pràctica.

Ex-Jo: I com poden practicar una cosa tan abstracte... tan desorientant.

Jo: Deixant de desorientar-se amb sons agressius durant tot el dia i escoltant un concert de silenci, per exemple.

Ex-Jo: Un “concert de silenci”?

Jo: Una meditació, una reflexió, una relaxació... hi ha moltes maneres per gaudir d’un moment per a un mateix, d’un concert de silenci. Quan calles i escoltes el buit te n’adones que el silenci no és mut.

Ex-Jo: I què diu?

Jo: A cadascú el que necessita sentir.

Ex-Jo: I si no diu res?

Jo: Potser és el que necessiten sentir.

Ex-Jo: I què significa?

Jo: No ho sé... escolta la resposta en el silenci. Això tan sols ho sap el vent.

Bernat Mestre