Bernat Mestre: Recordant per-sones...

Xesco Boix era cantant, músic, animador d’espectacles infantils... però sobretot era per-sona. Del seu pas vaig aprendre que la utilitat d’una cançó o d’un espectacle, la seva validesa, la seva bellesa, està condicionada, en gran mesura, pel grau d’educació que deixa en aquells/es qui el veuen i en aquells/es qui el fan. Educar, deia Xesco, vol dir ajudar a créixer bé, ensenyar a estimar, el cap clar, el cor net, l’afany de superar-se, les ganes de ballar, el gust afinat, la veu a punt per a cantar, els ulls sempre amatents, jolius, com a l’aguait. Educar, doncs, és construir la nostra pròpia humanitat i la dels/les altres. Els espectacles poden ser coses vives que produeixen sentiments de joia, de ràbia, d’esperança, d’unió, de calma, de tendresa... per, al cap i a la fi, educar. Sort en tenim dels espectacles!!! Actuar és com cantar després d’haver plorat. Quan sents aquella sensació que fa brillar els ulls de nou, quan se’n va una preocupació i dius: No, no està tot perdut.

“Per-sones” es fixa i parla de les persones que vénen a veure l’espectacle i coincideixen en un mateix lloc, en una mateixa hora. És un espectacle multidisciplinar on es fusiona la dansa, el teatre i la música. En cadascun d’aquests camps artístics hi ha una renovació del llenguatge: la dansa és aèria però també terrenal; en el teatre s’utilitza una paraula (persones) que es fragmenta i s’encadena per formar frases que componen un (sub)text amb sentit de l’humor, o no; finalment, la música també es barreja amb els sons i ritmes que es fan amb el propi cos (Bodymusic-Bodypercussion).

"Com sonen les per-sones?"

Un moment d’atenció, d’observació, de reflexió per prendre consciència que mirant cap a fora t’assenyalen cap endins (?)... i és que el més important és allò que va succeir dins de cadascun dels presents durant l’espectacle i dins de cadascuna de les 3 per-sones (Maragda, Roser i Berni) durant tot el procés de creació d’aquest. Com enyoro, ara, els assajos!!! Era com l'aula de jocs, l'espai de la broma, l'espectacle infantil que mai s'acaba, els dibuixos animats, una pel·lícula d'amor súper romàntica. Els assajos, els esmorzars al Casino, les xerrades a la Plaça, els dinars a corre cuita, un Poniol a Arbúcies, els sopars on ens menjàvem els nostres somnis... en definitiva, tot plegat, una classe de pintura on elegies el color per a pintar el món. A mi sempre m'ha agradat el color esperança.

Ja des de l’inici, si una cosa teníem clara és que volíem expressar-nos. Expressar els nostres sentiments, les nostres emocions i les nostres inquietuds per fer un món millor. Un món on 2+2=5 i on enlloc d’autògrafs es donin petons (MOLTS PETONS), per esdevenir, així, cada dia millors per-sones. I és que “Per-sones”, ha estat un d'aquests successos que possibiliten ser cada dia més feliç. Ser com un flautista d’Hamelin, per poder enllaminar l’infant que hi ha dins dels adults per poder canviar les coses. Perquè les coses es poden canviar començant per la base, la mainada, el nen que cadascú porta dins seu. Jo crec que ho hem aconseguit.

Ara, nostàlgic de tot allò que ja ha quedat en el passat, recordo tots aquells petits instants amb dues PER-SONES, la Roser i la Maragda, que quedaran per sempre més dins meu. I és que, malgrat que la "saudade" m'entristeixi, sé que aquest sentiment de malenconia és directament proporcional a l'estima que els tinc. És aquest fet el que fa que la "pèrdua" sigui sempre tan tristament alegre.